Un bon dia

Dilluns, un bon dia. Després de tot el ball de nit de diumenge, la son, la feina i tot, quina mandra llevar-se un dilluns de festa. Però merda, és que tinc assaig. El que donaria qualsevol per tenir un comandament a distància i posar pausa en aquestes ocasions. Bueno, alehop, amunt, dutxa i a córrer, que arribaré just. Però fa bon dia, i veuré el Pep, el pepito, que sempre que el veig em carrega la bateria del bon rotllo. I a més, guai, no estic cansat... Bueno, un assaig més a la butxaca, uns cafès més amb els ayalas i cap a treballar. Visca Harold Rhodes.














M'agrada anar amb moto per Barcelona, relaxa bastant... De fet serà l'únic relax del dia.
Arribar a casa, fer el dinar i a córrer de nou (havent-me'l menjat primer). De tan happy que vaig he decidit anar a veure el manu al luzde (l'anna no, bullida), així que vaig a sants amb moto, per anar-hi directe després.
Nervis al tren perquè em toca fer de tribunal (encara calen?), i perquè el meu grup de llenguatge va una mica peix. Bueno, ja se'm passarà. M'adormo. Em desperto i ja hi sóc. Feina. Més feina, cafè i feina. Ja acaba la tarda i em relaxo. ERROR. Acabo la darrera classe deu minuts més tard... Crec que perdo el tren que em deixava arribar a veure algun tema del manu. Corro, paro i torno a córrer... Uff, nervis.
Tren i ja sóc al luzde, amb l'Albertz (:p), que està més prim. Veig casi mig bolo (ueee,... pensava q arribaria a l'últim tema com sempre), temes nous, xulos, ben ianquis. El Richi em regala una copa (uff, no he sopat...). Xerrem i xerrem i riem i riem, fins que el manu m'alegra la nit... Feina a full pel setembre, amb uns previs interessants... Que guai, com mola que el no sopar, el córrer, el llevar-me (de bon humor), m'hagin portar a anar a dormir amb un somriure d'orella a orella... Dilluns va ser un bon dia, avui serà millor...

No suporto haver d'esperar

però si en sóc conscient potser em molestarà menys...








... o perdré la paciència més aviat i me n'aniré...

Xiprers, xiprés?

Avui he descobert, tot anant cap a l'Antàrtida, que m'havia oblidat que els xiprers fan olor. I una olor encantadora. Era l'olor del pati de l'escola, quan per escapar-nos per anar a comprar burmarflaxs, ens colàvem per darrera els xiprers i tornavem a fer malbé la valla metàlica que de tant en tant els currants de l'ajuntament arreglaven. L'olor que compartia amb el Torrents, la Júlia, el Jordi Romeu, i molts altres amics de la infantesa. Amics que jo creia eterns, perquè eren els únics i primers, als quals, amb el temps he perdut completament la pista. Innocència. Que fort i que dur el pas del temps, i quin munt de remordiments que em fa acumular... Però com que sóc ben lluç, de seguida els oblido, que si no pesen massa. Com m'agrada tenir una capacitat de concentració tan curta!!
La flaire a xiprer ha passat fugaç però intensa, tant que m'ha agafat mono d'olors. I m'he posat a recordar. I recordant he passat a l'olor de la ceba, i pensant en cebes he pensat en l'Angela i he vist les capes i capes de roba que porta quan fa aquest fred. Capes que he vist al meu cap, perquè fa un any que no li veig el pèl, però la conservo ben fresca en el record. Que bé que canta l'Angela.
I l'Uri, que també és una ceba. I jo que amb el cuento de la moto que també m'hi vaig tornant. Però preferiria ser un xiprer, són més discrets i més longeus (acabo de descobrir aquesta paraula!!), i fan una olor encisadora, fins i tot en una ciutat on el fum dels cotxes ho taca tot, fins i tot les meves ganes d'anar lliure.