Ja m'ho deien a casa, no et fiïs mai de la calma...

Avui havia de ser un gran dia, només una funció del doblete, després un sopar amb els coleguitas de l'Ayala, i més tard, a dormir amb la dona que m'estimo.
Però el dia no comença bé. Uns crits m'ennuvolen el matí, que es recupera a base de trnacirure un paio mort, un geni, el paio Michael Brecker. Perquè sí, encara em queda feina pendent de l'Esmuc, i aquest matí he decidit posar-m'hi. A la una ja ho tinc tot acabat i decideixo cruspir-me els pocs calamars que queden del Clodu per dinar. Un bon àpat, una migdiadeta curta i al taju. Però avui només mig (que guai), perquè despres tenim sopar d'empresa amb el polifónicos, que ja fa dies que no ens veiem i que me'n moro de ganes. AIxí que després currarà el lazarillo.
Però no sé si és que m'he creuat amb un gat negre, he passat per sota d'una escala, o és perquè m'ho mereixo, que tot s'ha torçat de cop. Arribo al musical, amb la meva rutineta de sempre (però avui hi he anat amb metro, que em volia emportar la maleta cap a casa... sort que he sortit puntual), i engego el teclat i l'ordinador... però sorpresa!!!! el Protools no va. Diu que s'ha acabat l'autorització (pels no entesos, el protools és allò que fa que els coros i els instruments gravats del musical sonin; per tant, si no funciona, el musical és una ruina). Nervis. Truco l'Àngel, el nostre sevei tècnic (bústia de veu). Hi torno. Bústia. M'atabalo. Parlo amb el Roger, el gerent, que tenim un problema greu (Houston) i que m'ajudi a solucionar-lo. Al cap d'un quart d'hora em truca l'Àngel. Quedan 45 minutos para crack. Parlo amb ell, li explico el problema, i em diu que m'envia una clau (la solució al problema) d'immediat. Espero que el taxi arribi abans de començar la funció, encara que crec que no ho farà... Bueno, por mi parte, és tot el que puc fer. Surto a fer un cafè amb el Toni i el Richi i arriba l'Uri. Quan falten 20 minuts entro al teatre, encara amb els nervis, i vaig a parlar de nou amb el Roger, a veure si sabem què li queda al taki. No ho sabem. Parlo amb la regidora, que avisi a la companyia que toca cantar de veritat avui, que els coros gravats no hi seran fins quin sap quan. Més nervis. Bueno, em canvio la roba, em poso la de funció, i sento "cincooo". Això vol dir que queden cinc minuts per començar. I compto els músics. Un, dos tres, quatre, cinc. De nou, un, dos, tres, quatre, cinc. Jodeeeer, en falta un. El truco al mòbil tres vegades i no contesta. El truco a casa i contesta. Surreal. Bueno, arriba dues hores tard a la feina. Sort del Richi, que és un portento, i supleix les mancances. Bueno, nervis més, però al final arriba el músic. Per fi acabem la funció i toco el dos, a sopar, polifònic.
Tot canvia a millor, un sopar de cine, bon ambient al salles, i a més, cobrarem el bolo del desembre!!! Després fem una copeta per celebrar la meva trentena i quan acabem me'n vaig a dormir amb la dona que m'estimo. Creuo mitja barcelona, de sant andreu a casa seva, i truco. Truco al timbre. Li truco al telèfon, bústia. De nou al timbre, i de nou a la bústia. Putes bústies. Crec que a partir d'ara, esborraré de la meva agenda els telèfons als què els salti la bústia. Ja fa temps que ho medito. És l'invent menys útil del segle. És una amenaça sèria. Si en teniu, traieu-vos-la. O com a mínim mediteu-ne la utilitat.
En resum, la dona que m'estimo no m'obre la porta de casa seva, així que decidei-xo dormir a la meva. Agafo el camí de tornada i sorpresa!!! M'agafarà un cobriment de cor!!! Control preventiu d'alcoholèmia. Viiiiissssscaaaaaa!!!!
Bueno, bona nit a tothom, la meva hauria pogut ser pitjor?