Sol per Sant Esteve

Tot just ara m'adono de com m'agrada llevar-me i somriure, i pensar que el moment que vindrà serà encara millor que l'anterior. Crec que he canviat el meu habitual negativisme, i veig que aquest canvi es transmet als altres, si jo estic bé, el meu voltant també (o millor del que estava). Ara em sorprenc de què fàcil que m'és transmetre la meva negror al meu entorn i encomanar a tothom la meva càrrega negativa. Així que res, aquest post només conté aquesta curta reflexió i un somriure cibernètic.

La festa dels petits

El fetge es trenca? em pregunto ara, a les 5 de la tarda del dilluns després. De corroborar que com diu l'Anna sou totes unes zorras, o com a mínim la Raquel pel Jose, però que segur que no pel Pol (crec que es diu). Perquè si ho mirem ben mirat, a mi ja em van bé. Ara. Ara que recordo amb ¿nostàlgia? la soledat dels llums, que em volten.

Com volta el pagès, que fuet amunt, fuet avall, em fa patir i ballar el cap, i em fa fer de gran barrufet de tota la colla, jo que em crec el més perdut de tots. La princesa del conte em sorprèn, no són mai certes totes les històries dels contes, i les que no expliquen, són les més certes de tot. La fada d'aquest conte incert ja m'explica els seus trucs, com els que s'expliquen en una taula d'un bar dins d'un armari, de l'armari, tard, tard, trucs secrets i també incerts. Les confidències es paguen, i les confiances també. Com ens paguen amb un aparador de l'un, dos, tres, un aparador d'aquells absurds, un amb setanta maletes plenes amb un mateix llibre, el del lot.

Així era la festa dels petits, avui ja ha passat, i el record també, només en queden els somriures i les bromes,

Apassionant!!!

Quants no hem planejat mai una cosa d'aquestes?

Grans d'Espanya

Avui una senyora veïna m'ha tractat de vostè... No sé si era que no s'hi veu, o potser la barba em fa semblar adult (tot i que crec que no m'ho fa semblar prou) o potser la panxa, les arrugues, les ulleres o què. Perquè per la cresta no crec que sigui... Jo que em creia el petit i rodó de les fussis (¡¡com m'encanta dissimular-ho!!). Però resulta que no. I això ja m'ha fet ballar el cap... Me'n queden 20 pels 30, no tinc on caure'm viu (ni tampoc em preocupa), i de vegades em sento ben irresponsable per coses d'aquestes (qui em diria que mai arribaria a envejar l'Uri per qüestions de seny!!). No hauria d'estar cremant el poc que em queda de veinteañero? Perquè resulta que cada dia arribo més d'hora a casa... i cada dia em sap menys greu fer-ho. No sé, potser és momentani i estic fent fondo i caixa per aguantar aquest nadal (las fiestas me confunden). Però de fet no em preocupa massa, si ha de canviar ja canviarà. Però bé, encara tinc el mateix dilema... perquè semblo gran? El Manu també m'ho va dir fa un parell de setmanes, però com que anava mig feliç li vaig fer menys cas i vam riure una estona... Però la senyora no ha fet broma... Així que m'ha tocat més. I perquè tot aquest rotllo? Si jo dic que realment no em preocupa fer-me gran. O ara resultarà que sí? O potser només el que em preocupa és el futur, o sigui, la cara que posarà l'Olguita demà quan rebi la seva primera prova d'amic invisible... Encara haig de trucar la Maria per saber què li pot agradar... Vale de plastas, si haig de fer el ploramiques, ja ho faré de gran. Que encara no ho sóc!!! Com a mínim me'n queden 20!!!

Homenatge al Pere Julià:




Perquè l'Eugenio és intemporal?

El meu segon premi

Com a recompensa al meu travestisme, avui m'he trobat un parell de premis, tots de xocolata (algú em deu voler més farcit encara...). Heu-los ací:




No recordo si us vaig dir que el premi a l'abracadabra va ser un cd molt guai de duke ellington i louis armstrong...

Una fotico

Deixo també una foto de la party que ens vam muntar al KGB amb l'Àlex i el Jose. Podeu veure el Saki (el dj) i l'Àlex al costat cobrint-li espatlles...



Anava una mica fatal i està una mica mica moguda...

Mi osito i els cors roses

La meva primera sorpresa d'avui ha sigut quan la meva mare m'ha dit "mi osito". Quina gràcia, tot per la barba, està creant un tema de polèmica important, jeje... A ella no li acaba d'agradar (diu que em veig més gran) i a l'Uri li sembla que ja està massa llarga.... A veure si em compro definitivament el barbero en casa...
Han vingut a dinar els papis i ens ho hem passat molt bé. L'uri s'ha posat com el quico,... Clar és que la Loli (la meva mare, per mi Lola) cuina de colloooooons!!!!
Bueno, seré breu que és tard i no vol ploure!!
He decidit que tocar és important, potser és CASI la cosa més important del món!!! Hem fet DOS BOLAZOS!!!! Visca el Toni, l'Uri, el Jose i el Clodu!!!! Sóc tan fan!!! I visca els cors roses!!! I visca tu, que em dius guapuuu, amb moltes us; I el Saki, i l'electrònica, i els taps per les orelles i visca sobretot l'Àlex, que és CASI també lo más grande del mundo!!!
I visca tu, campeona, que em dónes un power que te cagas!!!

P.D: avui l'amic invisible m'ha fet posar una perruca de les ballarines de greas, i m'ho he passat bomba (m'agradarà ser travelo? potser sí i que?). M'ho he passat bomba i tothom ha elogiat els meus collons, i que què guapo que estava... Bueno, us poso una foto, q veure què us sembla...



Contextualitzeu, però podeu riure tot el què volgueu, jo ho he fet... Petons a tothom que surt aquí, i a qui no surti i se'ls mereixi també!!!!

M'enfado amb el món

Un dia dels meus típics d'enfadat amb el món... Més que un dia, una nit... I potser més que una nit, la foscor. I la foscor en què em sumeixo quan la música es torna una merda... Sort del zorro, que sap treure el riure d'on no hi és. M'enfado amb el món per no enfadar-me amb mi, potser per impotència, potser per cobardia. Avui per cobardia, en origen era per impotència. Ja ho he tret.

Tocar és tan important com m'ho sembla?

També m'han fet fer la primera prova a l'amic invisible, però era tocar coses durant la funció i m'hi he negat... He hagut de fer una prova alternativa, explicar un acudit davant de tota la companyia. El marit borratxo des del carrer crida: - Abracadabra!!, i la dona li diu: - Mariano, quitate el puro de la boca, que no te entiendo!, i el Mariano respon: -Abre cabrona!!! Gràcies Gus.
Com a premi a tan compromesa prova (sóc incapaç d'explicar acudits sense acabar rient, i per això he triat aquest tan dolent) m'han regalat un disc de p.m., Louis Armstrong i Duke Ellington, junts. Valia la pena fer el ridícul com l'he fet. A partir d'aquí m'ha tornat el bon humor, no sé si per tornar a la llum, si pels gags del Clodu o pel teu bona nit. Gràcies!

Avui he descobert... El rey del mambo

Hi ha dies que et lleves i t'adones que tot va a un ritme curiós, i llavors és quan penso, malo... podries tornar-te'n a dormir... I no dorms. Pum.
Ja vaig tenir-ne indicis ahir, quan no vaig poder acabar-me el primer i únic cubata de la nit... I res, com que me'n vaig anar d'hora cap a casa, avui m'he llevat ben fresquet, a les nou del matí... Després de fer una mica de mis labores he acabat fent-me el dinar molt tard i sortint encara més tard per anar a la feina, cosa raríssima en mi. I tinc son i me la passo amb un cafè... i un tallat. I amb un llibre, que em té enganxat. I em faig un tall al dit, tocant. Com et pots tallar un dit tocant el piano? El mateix em pregunto jo, que ja és el segon cop que em passa. I com que no paro, no se'm cura. Paciència. Vull tornar al teatre per llegir.
I ara una mica de "te'n recordes...". Et pots creure que avui hem conegut a la Sílvia Marsó?, si la del 1, 2, 3, responda otra vez. Son doce preguntas acertadas a setenta pesetas cada una dan un total de... ui, massa tard per comptar... No, ja ho tinc, ochocientas cuarenta pesetar. Doncs ha vingut al teatre amb les seves criatures i ha entrat a saludar. Tot un mite eròtic de la nostra infantesa allà, davant nostre... Res, el shock ens ha durat uns deu segons. No vull ser xeflis, però ja se li comença a notar l'edat... Però és molt senyora i molt simpàtica!!
I avui hem dit adéu al nostre àngel de la guarda, que més que de la guarda és de l'escala (no és el vostre, Anna i Tuixén). Adéu Xavi, no ens hauries d'haver deixat. Però bueno, show will go on, que ara tenim el Tarzán Iglesias. Se'm notarà que me'n ric d'ell? Jo, quantes coses han passat avui...
I per acabar, El rey del mambo. El rey del mambo és un personatge que té el món als seus peus, perquè el món no se li queixa, i si se li queixa, no li fa puto cas. Pobra Raquel, jo t'entenc. Qui sinó El rey del mambo pot parar, sense previ avís, la feina de més de 40 professionals, pels seus sants collons agafar un micro i sortir a l'escenari?Amb nocturnitat i alevosía. Total, només hi havia 1270 persones davant nostre... I un espectacle al meu càrrec...Se'm deu haver posat una cara de burro... Jo de gran a vegades vull ser com ell. D'altres no, que deu ser molt trist. Pobret.

El rey del mambo

Ai, i segueixo amb barba... Cada dia li agrada a més gent... Avui m'ho han dit les ballarines. Però em pica, encara em pica. I ara que tinc barba me n'adono que també tinc arrugues... 30's are coming...
Crec que per avui ja està, ja he llegit i ja he escrit tothom. Bonanit i somieu amb els angelets, els bons i els dolents.

Avui he descobert... El rey del mambo

Hi ha dies que et lleves i t'adones que tot va a un ritme curiós, i llavors és quan penso, malo... podries tornar-te'n a dormir... I no dorms. Pum.
Ja vaig tenir-ne indicis ahir, quan no vaig poder acabar-me el primer i únic cubata de la nit... I res, com que me'n vaig anar d'hora cap a casa, avui m'he llevat ben fresquet, a les nou del matí... Després de fer una mica de mis labores he acabat fent-me el dinar molt tard i sortint encara més tard per anar a la feina, cosa raríssima en mi. I tinc son i me la passo amb un cafè... i un tallat. I amb un llibre, que em té enganxat. I em faig un tall al dit, tocant. Com et pots tallar un dit tocant el piano? El mateix em pregunto jo, que ja és el segon cop que em passa. I com que no paro, no se'm cura. Paciència. Vull tornar al teatre per llegir.
I ara una mica de "te'n recordes...". Et pots creure que avui hem conegut a la Sílvia Marsó?, si la del 1, 2, 3, responda otra vez. Son doce preguntas acertadas a setenta pesetas cada una dan un total de... ui, massa tard per comptar... No, ja ho tinc, ochocientas cuarenta pesetar. Doncs ha vingut al teatre amb les seves criatures i ha entrat a saludar. Tot un mite eròtic de la nostra infantesa allà, davant nostre... Res, el shock ens ha durat uns deu segons. No vull ser xeflis, però ja se li comença a notar l'edat... Però és molt senyora i molt simpàtica!!
I avui hem dit adéu al nostre àngel de la guarda, que més que de la guarda és de l'escala (no és el vostre, Anna i Tuixén). Adéu Xavi, no ens hauries d'haver deixat. Però bueno, show will go on, que ara tenim el Tarzán Iglesias. Se'm notarà que me'n ric d'ell? Jo, quantes coses han passat avui...
I per acabar, El rey del mambo. El rey del mambo és un personatge que té el món als seus peus, perquè el món no se li queixa, i si se li queixa, no li fa puto cas. Pobra Raquel, jo t'entenc. Qui sinó El rey del mambo pot parar, sense previ avís, la feina de més de 40 professionals, pels seus sants collons agafar un micro i sortir a l'escenari?Amb nocturnitat i alevosía. Total, només hi havia 1270 persones davant nostre... I un espectacle al meu càrrec...Se'm deu haver posat una cara de burro... Jo de gran a vegades vull ser com ell. D'altres no, que deu ser molt trist. Pobret.
Ai, i segueixo amb barba... Cada dia li agrada a més gent... Avui m'ho han dit les ballarines. Però em pica, encara em pica. I ara que tinc barba me n'adono que també tinc arrugues... 30's
Crec que per avui ja està, ja he llegit i ja he escrit tothom. Bonanit i somieu amb els angelets, els bons i els dolents.

De blanca en blanca y salgo porque me toca

Ahir a la nit els meus amics de El Tercer Hombre per fi van presentar el seu disc palabras a 8 bits, ui ui quina ilu!!! Era un disc que van acabar fa dos anys, però com que cap discogràfica els feia cas (i raro, perquè és un discazo) el tenien al calaix de casa. Al final però, s'han embolicat la manta al cap i han decidit tirar pel seu compte. I eso es toda la historia, ahir feien la presentació oficial al Luz de Gas.
Tot i que us vaig convidar a venir, no us vaig veure a cap de vosaltres... Pues bueno, que sapigueu que va ser un bolazo, on van col·laborar a saco de penya que admiro molt, com el Chupi, el Manu Guix, el Bikoko, la Lu de Nubla, el Macaco i el Paco Zárate. Tota la sala plena (que guai, quina imatge més bonica), un escenari super cuidat, uns temes preciosos, i mogollón d'amics. Mooolts amics, que feia poc que no veia, i alguns que feia moooolt que no veia i que em va fer molta ilu trobar-me, sobretot el Magí i el Zaca... Uff quant de temps feia!!! Però estan igual, sobretot el Zaca.
Quan es va acabar vam fer unes copetes a dalt (poques que són molt cares, ells sí que són marditorroedore), i em va entrar un principi de blanca de les meves, perquè entre pitus i flautes m'havia fumat mig paquet (puto tabac). Així que mig marejat vaig recollir els meus bártulos, vaig dir adéu i amb la moto i les meves bosses vaig enfilar cap a castilejos...
Em vaig posar de pet al llit perquè estava mort i marejat, i va i em truca l'Àlex Puyol. Ja ha fet mammamia per primera vegada i ja pot tornar a sortir.. Oleeee... I dissabte anem de festa... Oju peligru... amb l'Ernesto, el seu amic de vilafranca... quin món més petit...
Bueno, em poso a estudiar, que vull fer algo de profit abans que torni l'uri. On collons serà....

Malenconia

Quina paraula més bonica, per designar quina sensació més confusa... Us deixo aquest video de El Tercer Hombre d'un tema que avui com sempre, m'ha arribat al fons del cor.

klicker és canica... crec

Dimecres toco aquest tema al luz de gas, El Tercer Hombre per fi presenta el seu disc!!! A les 22:00h. Que s'apunti algú, no?

Nit de xeflis

Després de Grease els diumenges anem a sopar uns quants de la companyia i fem uns sopars ben amens i divertits, i alhora cars, si tenim en compte el concepte qualitat-preu. Però ahir vam tenir un cúmul d'excepcions. Primer, l'Uri tenia gana (això no és gens excepcional) i vam decidir de no esperar gaire, si s'apuntava algú, que s'afanyés... La segona va ser que vam triar on sopar nosaltres. Ja feia mesos que l'Uri ens havia parlat d'un restaurant africà molt bo al Born, però mai trobàvem el dia per anar-hi, perquè sempre érem molts, o poc motoritzats, o ens venia de gust una altra cosa... Però per fi vam decidir anar-hi (crrec que vuit mesos després), encara que hi anéssim sols. Així que vam avisar les nenes, però sorpresa, només venia l'Ari Peya, les altres tenien altres plans... Així que vinga, pillem el casco del Pere i cap al born.
Primer encert de la nit, el lloc. Bo, bonic i barat. Vam sopar els tres per vint euros en total, cafès inclosos i vam quedar tips, tips. A més era un lloc ben bonic, feia caloreta i no era gens sorollós.
Segon encert de la nit, la gent. Com que érem tres vam tenir UNA conversa (és que si tinc vàries converses al voltant, intento seguir-les totes i m'acabo perdent). A més, com que érem pocs, i ben avinguts, de seguida vam passar de converses transcendents a xeflis. Aclareixo que xeflis és el terme nou de l'Uri per parlar de cotilleos, tot i que acabo de descobrir que xeflis és un àpat abundant, vaja quina coincidència, com el que ens vam clavar!!!
I així vam començar a parlar de tothom de la companyia, dels rollos que sabíem i dels que no (en aquest punt xeflis va passar de ser un cotilleo a ser un rotllo), de qui ho passava bé i de qui no. I val a dir que tenim de tot, aquest musical sembla una telenovel·la... Un dels importants va ser la confirmació definitiva que l'alex i la vane tornen a estar junts (por fin!!!!), i que el jorge i el jordi no (pobres, ho passen fatal). Tot i que l'Ari és ben reservada per les seves coses, i després de sotmetre-la a diferents sessions de vermellisme. l'Uri i jo (que quan volem som unes bruixes) vam aconseguir que ens expliqués que va passar la nit del jamboree. De fet ja ho sabíem, però volíem l'altra versió. Pobreta, és tan bona... I nosaltres tan dolents...
Arribat aquest punt vam marxar a fer una birra (la primera i última de la nit, estem irreconeixibles) que ens va durar casi dues hores, perquè xeflis ve, xeflis va, vam acabar molt distrets... Malgrat això, i els mil paranys i situacions compromeses que li vaig parar a l'Uri, no va acceptar explicar-li a l'ari el xeflis que ella no coneixia, que és que l'uri té un amor platònic a la companyia (l'Uri!!!).
Ens van fer fora a les 2 i cap a dormir, que dilluns treballem. Sembla mentida que no anéssim a l'aniversari del Zen (el city dels diumenges), però és que sense l'alex noelomismo, edichinto...
I res, des del llit (ja en dilluns nit) penso m'adono com de còmode és el meu llit, és posar-m'hi i dormir... Aaaaahhhhh... nanit, que demà matino....

Un bon dia

Dilluns, un bon dia. Després de tot el ball de nit de diumenge, la son, la feina i tot, quina mandra llevar-se un dilluns de festa. Però merda, és que tinc assaig. El que donaria qualsevol per tenir un comandament a distància i posar pausa en aquestes ocasions. Bueno, alehop, amunt, dutxa i a córrer, que arribaré just. Però fa bon dia, i veuré el Pep, el pepito, que sempre que el veig em carrega la bateria del bon rotllo. I a més, guai, no estic cansat... Bueno, un assaig més a la butxaca, uns cafès més amb els ayalas i cap a treballar. Visca Harold Rhodes.














M'agrada anar amb moto per Barcelona, relaxa bastant... De fet serà l'únic relax del dia.
Arribar a casa, fer el dinar i a córrer de nou (havent-me'l menjat primer). De tan happy que vaig he decidit anar a veure el manu al luzde (l'anna no, bullida), així que vaig a sants amb moto, per anar-hi directe després.
Nervis al tren perquè em toca fer de tribunal (encara calen?), i perquè el meu grup de llenguatge va una mica peix. Bueno, ja se'm passarà. M'adormo. Em desperto i ja hi sóc. Feina. Més feina, cafè i feina. Ja acaba la tarda i em relaxo. ERROR. Acabo la darrera classe deu minuts més tard... Crec que perdo el tren que em deixava arribar a veure algun tema del manu. Corro, paro i torno a córrer... Uff, nervis.
Tren i ja sóc al luzde, amb l'Albertz (:p), que està més prim. Veig casi mig bolo (ueee,... pensava q arribaria a l'últim tema com sempre), temes nous, xulos, ben ianquis. El Richi em regala una copa (uff, no he sopat...). Xerrem i xerrem i riem i riem, fins que el manu m'alegra la nit... Feina a full pel setembre, amb uns previs interessants... Que guai, com mola que el no sopar, el córrer, el llevar-me (de bon humor), m'hagin portar a anar a dormir amb un somriure d'orella a orella... Dilluns va ser un bon dia, avui serà millor...

No suporto haver d'esperar

però si en sóc conscient potser em molestarà menys...








... o perdré la paciència més aviat i me n'aniré...

Xiprers, xiprés?

Avui he descobert, tot anant cap a l'Antàrtida, que m'havia oblidat que els xiprers fan olor. I una olor encantadora. Era l'olor del pati de l'escola, quan per escapar-nos per anar a comprar burmarflaxs, ens colàvem per darrera els xiprers i tornavem a fer malbé la valla metàlica que de tant en tant els currants de l'ajuntament arreglaven. L'olor que compartia amb el Torrents, la Júlia, el Jordi Romeu, i molts altres amics de la infantesa. Amics que jo creia eterns, perquè eren els únics i primers, als quals, amb el temps he perdut completament la pista. Innocència. Que fort i que dur el pas del temps, i quin munt de remordiments que em fa acumular... Però com que sóc ben lluç, de seguida els oblido, que si no pesen massa. Com m'agrada tenir una capacitat de concentració tan curta!!
La flaire a xiprer ha passat fugaç però intensa, tant que m'ha agafat mono d'olors. I m'he posat a recordar. I recordant he passat a l'olor de la ceba, i pensant en cebes he pensat en l'Angela i he vist les capes i capes de roba que porta quan fa aquest fred. Capes que he vist al meu cap, perquè fa un any que no li veig el pèl, però la conservo ben fresca en el record. Que bé que canta l'Angela.
I l'Uri, que també és una ceba. I jo que amb el cuento de la moto que també m'hi vaig tornant. Però preferiria ser un xiprer, són més discrets i més longeus (acabo de descobrir aquesta paraula!!), i fan una olor encisadora, fins i tot en una ciutat on el fum dels cotxes ho taca tot, fins i tot les meves ganes d'anar lliure.